Espai d'animació vs Soroll

"La missió de l’espai d’animació segons el club és crear un ambient de suport a l’equip, que encoratgi la resta del públic a animar des del primer minut de cada partit". Res més lluny de la realitat.

Aquest dissabte es jugava la primera jornada de la lliga 2016-2017. El Barça jugava a casa amb el Betis. Malgrat estar fora, vam baixar a veure el partit. Vam asseure’ns a la segona graderia del Gol Nord.

Quan vam arribar, vam veure que a la primera graderia hi havia el nou espai d’animació del club i en un primer moment ens va agradar la idea. Sentiríem els càntics de primera mà per poder sumar-nos-hi. Moltes vegades sóc l’única de la meva zona que es suma o inicia els càntics de l’estadi. Així que, a partir d’ara no estaria sola en aquest aspecte. Reproduiríem l’animació tan bona que hi ha al Palau en el Camp Nou.

Però, no. Aquella impressió, va canviar ràpidament. Perquè no sentíem els càntics, el que sentíem eren els crits d’una veu enrogallada i desafinada a través d’uns altaveus, durant dues hores seguides!

Malgrat tot, hi vam posar bona predisposició, el joc de l’equip i el resultat hi acompanyaven, i sempre he estat del parer que el públic en el camp ha d’animar. No anem a veure una pel·lícula al cine, que facis el que facis el resultat no variarà. L’esport és un espectacle on el factor del públic és important, pot fer variar el resultat. Així que intentàvem seguir el partit i animar. Però per més bona predisposició que hi poséssim, l’animació va anar a pitjor. No seguien el partit! Per posar alguns exemples, es va llançar una falta perillosa i seguien cridant no se quin crit monòton, sense fer el picar de mans. En un moment del partit el públic xiulava l’actuació de l’àrbitre per no xiular una falta i l’espai d’animació seguia cantant. La graderia va intentar diverses vegades fer una onada, on no s’hi van sumar. Els càntics no anaven d’acord amb el perill o el joc que es mostrava. I tot això a través d’uns altaveus!

Semblava que tenien la consigna que no hi havia d’haver ni un segon de silenci, i això és el que van fer. Però allò estava totalment deslligat amb el que passava al camp. El que vam viure equivaldria a posar un K7 (sí, sí, un K7) a través d’uns altaveus i no hi hagués hagut diferència amb el què es va viure.

Per ser justos no vull posar a tothom de l’espai d’animació al mateix sac. (Per sort, hi va haver un petit grup de més enrere, vestits amb samarretes del barça, que només amb el tambor van poder robar una mica de protagonisme als qui estaven a les primeres files vestits de negre i amb el micròfon, i ens van fer gaudir d’alguna falta i càntic culé.) Aquests sí que seguien el partit. Va fer més bona feina aquests i sense micròfon, que no pas els que hi havia a primera fila amb tots els altaveus al seu servei. (Llàstima que només va ser cap al final del partit.)

És la primera vegada que acabo sortint amb mal de cap de l’estadi. I m’agradaria que al camp “es creés un ambient de suport”. Però una cosa és crear un ambient de suport i una altra ben diferent, sentir durant dues hores seguides un soroll que no té res a veure amb l’espectacle.

M’hi jugo un pèsol que si la llotja hagués escoltat l’àudio dels altaveus, al proper partit com a mínim els altaveus desapareixerien d’ipso facto. I si algú es pensa que exagero, el convido a que es posi durant dues hores una ràdio desintonitzada a tot volum intentant seguir alguna cosa a la televisió.


I tot això, sense entrar a valorar el contingut d’alguns dels “nous” crits que hi vam sentir, com per exemple,  “venga culés que se noten los huevos" o que ni tan sols tinguessin present que al minut 17:14 es crida independència.

Així que, endavant l’espai d’animació SENSE ALTAVEUS, si ha de ser per animar, donar suport a l’equip i seguir el partit. Tal com van fer el petit grup del tambor. No sé a quin grup o penya correspon, però té tot el meu suport.