RVI Sí, RVI No, RIV Sí, RIV No...

A l'anterior article vaig comentar perquè és important parlar de Referèndum d'independència vinculant, no unilateral. A partir d'aquí, ens interessa o no el RVI? Us compartiré la meva cronologia del pensament. 

Fa cosa d'un parell de mesos aproximadament llegeixo els primers articles del tema al Vilaweb. Malgrat parlaven del referèndum, a mi, el primer que em va cridar l'atenció va ser la referència al procés constituent. Després del 27S tot el món independentista va abraçar la bandera de procés constituent. Un projecte d'il·lusió col·lectiva on, entre tots -independentistes i dependentistes-, definiríem la nova Catalunya (independent). I on, els qui no veuen amb bons ulls la independència o no és una prioritat, participarien de la creació d'aquest, ja que podrien dissenyar el país que volem. I, per tant, acabar votant independència.

En paral·lel a aquestes notícies, la CUP tombava els pressupostos. Tot plegat em va portar a la següent pregunta: si ni entre els partits que són independentistes són capaços de posar-se d'acord pels últims pressupostos autonòmics, com ho farem per posar-nos d'acord en definir quin país volem? I un calfred em van recórrer pel cos. Em va venir un flaix al cap veient reunions del procés constituent on només hi assistia la "família indepe" i barallant-se pel model de país. Que si ha de ser més d'esquerres o de dretes, que si ha de tenir o no exèrcit, que si ha de tenir més o menys impostos... Tal com som els catalans, tres persones, cinc opinions. I vaig veure clar que estàvem a punt de cometre l'error històric de l'independentisme, dividir-nos entre nosaltres per com ho volem, abans de ser independents. És a dir, dividir-nos abans de tenir l'eina, per a poder aplicar el model de país que decidim.

Després em va venir al cap, quan es va definir l'actual full de ruta, o almenys un dels que hi ha ara. Es parlava de fer unes eleccions constituents i després un referèndum constitucional. Vaig tenir la sensació de déjà vu. I no per haver-ho viscut, sinó estudiat. Quan es va votar el referèndum de la constitució espanyola, molts no veien clar aquell text, però hi havia el risc que si sortia que no, no hi hauria democràcia. I molts, van optar per votar el mal menor. Ara, si fem el referèndum constitucional, si algú votés que no a la constitució catalana, que s'estaria votant? No a la independència o al text?

Així doncs, després d'això se'm van obrir més dubtes encara. Si el full de ruta de l'independentisme, va a parar a unes eleccions constituents i a un referèndum constituent, com ho fem per evitar que ens dividim pel camí com fins ara? O com ho fem per a que tots els partits les considerin constituents? I si no es defineixen? I si "no ens deixen"? Aquí entra en joc el RVI. És una alternativa a aquest final, on planteja una opció binària, o sí o no. No com el passat 27S, que malgrat tenir un caràcter plenament plebiscitari, hi ha gent que no sabem on emmarcar-la. És el cas dels votants de Catalunya sí que es pot. Realment van votar en blanc? No podem afirmar ni que sí, ni que no. 

Doncs si el RVI és una opció real, sorgeixen els dutes de com aplicar-lo. Si no ens van deixar fer el 9N com volíem, com ens deixaran fer en un referèndum? Simple, no ens deixaran. Com tampoc ens deixaran fer qualsevol passa en vers la independència. Però que no ens deixin, no vol dir que el puguin impedir. Ens van impedir fer el 9N? No. Ara, si és un referèndum "oficial", hi ha d'haver treballadors al darrera. I com ho fem per a que la responsabilitat no recaigui en ells? Aquesta part és comuna amb el full de ruta actual. Primer de tot s'ha d'aprovar la Llei de Transitorietat Jurídica (LTJ). Que és el paraigua on marca el punt d'inflexió i és on comença realment la desconnexió. A partir d'aquell moment prevalen les lleis catalanes. L'estat Espanyol i el TC, seguirien tombant-ho tot, però els responsables a partir d'aquest punt són els nostres representants.

Per tant, si aquesta és la cronologia que es produiria, si evitem que ens dividim i altre cop anem a una, em sembla que el RIV pot ser una eina útil.

I per últim, un recordatori. La moció de confiança al setembre. Potser sembla llunyà, però no fa gaire hem viscut etapes de molta tensió emocional: candidatura unitària, 27S, investidura, pressupostos... Si no treballem junts per la independència i recorrem junts el camí, com garantim la superació de la moció de confiança? Alguns diuen que la pilota està a la taulada de la CUP ara mateix, a aquests els hi recordo una frase que ha esdevingut icònica, "un no, tranquil", i noves eleccions a la vista. I si anéssim a aquest escenari, llavors segur que no es produiria res de res de cap full de ruta. 

Arribat a aquest punt em pregunto, no val la pena buscar sempre una millor opció? No val la pena trobar una via per la que caminar plegats sense dividir-nos i que, a més a més, és la més democràtica?